Des del coll d'Ares, a 1.500 metres d'altitud, un sinuós descens de 13 quilòmetres ens porta fins a Prats de Molló. Aquest pas històric, que va veure creuar més de 100.000 exiliats el febrer de 1939, ens ofereix una vista impressionant de la vila fortificada, coronada per l'església de les Santes Justa i Rufina i, més amunt encara, pel Castell de la Guàrdia. La majestuositat d’aquesta entrada al Vallespir no és casual: fins al segle XVIII, Prats de Molló era la segona ciutat més important de Catalunya Nord.

La història de Prats està profundament embrincada de la seva riquesa agrícola i ramadera. El seu nom mateix ens parla dels prats que s'estenien fins al pic del Costabona i la solana del Canigó. La Vall de Prats, com se l'anomenava antigament, acollia una pròspera comunitat d'agricultors, artesans i ramaders, amb masos benestants i llogarets per als treballadors agrícoles. Aïllat per l’orografia, la bellesa patrimonial de Prats ha estat preservada de la industrialització i creixement demogràfic urbà que van transformar la plana del Rosselló en un conglomerat d'àrees residencials, industrials i comercials homogèniament ensopides.

Les dificultats d'accés també expliquen en part que l'Alt Vallespir sigui l'indret on més es parla el català de tota Catalunya Nord. Ara bé, aquí també, la llengua ha quedat majoritàriament relegada a la generació dels avis i àvies. El trencament de la transmissió generacional va tenir lloc als anys 50-60, i des de llavors els progenitors han deixat de transmetre la llengua a la seva descendència. Conversar, però especialment viure, en català és actualment gairebé una quimera. Tanmateix, aquí dalt, el turisme està jugant un paper inesperat en la seva recuperació. L'arribada de visitants catalanoparlants, sovint més joves i de procedència urbana, està donant un nou prestigi a la llengua i empenyent els actors turístics locals a recuperar-la.

Claude Ferrer, l'actual batlle de Prats, encarna aquesta resistència cultural. El seu compromís amb el país i la llengua es manifesta en accions concretes, com la seva intervenció durant el Tsunami Democràtic al coll d'Ares. Però també amb projecte de llarg plaç, el País d'Art i d'Història Transfronterer, o el suport a projectes com l'associació del Coll de Malrem, les curses de les Valls Catalanes, l'arribada de la flama del Canigó per la Sant Joan i les trobades de caçaires. Més recentment, un projecte especialment significatiu és el de la Casa Macià, un espai de memòria històrica que ha rebut suport econòmic de la Generalitat i la Diputació de Girona, encara que l'administració francesa manté la seva indiferència.

De fet, el centralisme francès actua com a obstacle a diferents nivells. L'estat fomenta una mentalitat monolingüística, criminalitza l'ús del català per part dels batlles nord-catalans i ha tombat l'intent de creació d’una unitat territorial per a la promoció turística sota la direcció de l'Agència d'Atractivitat. Així, els Banys quedaran formalment separats dels altres 13 municipis de l'Alt Vallespir. Paradoxalment, aquesta confrontació amb l'estat ha enfortit la cooperació entre els batlles de la part alta de la vall, que han deixat de banda les seves rivalitats històriques. Tot i la separació administrativa, a la pràctica es mantindrà el treball conjunt. De vegades, cal que tot canviï per tal que tot segueixi igual. A la pràctica, els reptes seguiran essent els mateixos, i la geografía seguirà sent un factor de primera magnitud.

Prats de Molló es troba entre dues forces que condicionen el seu desenvolupament turístic. Cap al sud, Camprodon exerceix una pressió creixent com a destinació turística consolidada, amb una població que es duplica o triplica els caps de setmana. La recent compra d'un gran terreny, a l’entrada del poble, per part d’un grup immobiliari per construir-hi habitatges de luxe podria convertir Prats en un suburbi residencial de Camprodon. Cap al Baix Vallespir, Ceret representa un model diferent com a capital cultural catalana, que manté l'esplendor del seu passat en els seus carrerons estrets, el seu mercat setmanal i les seves galeries d'art – tot i haver-se afrancesat força... Davant d'aquestes influències, Prats ha de trobar el seu propi camí per reforçar l'aposta conjunta dels batlles de l'Alt Vallespir.

D'una banda, Prats és la porta d'entrada privilegiada pels sud-catalans. Des de Prats, doncs, el repte estratègic pel desenvolupament turístic passa per un acolliment en clau transfronterera. Habitualment, els visitants venen a passar el dia a la vila, però una mirada transfronterera els hauria de convidar a explorar la resta de la vall per conèixer de la rica història catalana del Vallespir. I així, desfer la idea, tossuda, de que acaben d'arribar a França. Al mateix temps, la situació geogràfica de Prats de Molló també comporta ser el darrer punt on els turistes francòfons troben l'últim punt d'atenció turística en francès abans de dirigir-se cap al sud. Aquí, el repte és el de esborrar la idea de que creuant el coll d'Ares arriben a Espanya.

Al cap i a la fi, es tracta de fer del turisme un vector de recuperació de la llengua, posant la cultura al centre. L'estratègia desenvolupada a l'Alt Vallespir prioritza la recuperació de les tradicions i festes populars dels pobles, combinant-les amb una oferta de turisme de memòria i de proximitat. També s'han fet esforços per posar en valor el patrimoni religiós – en particular el romànic i el barroc. L'organització de concerts de música antiga, clàssica i barroca en aquests espais històrics permet que les peces musicals dialoguin amb l'arquitectura dels espais on hi són interpretades. Aquest model s’allunya del turisme de masses característic del segle passat, oferint una alternativa de qualitat que busca la simbiosi entre patrimoni i cultura.

Ara bé, el model turístic basat en experiències úniques i llocs insòlits pot generar els mateixos efectes que el turisme de masses: augment dels lloguers, reducció de l'oferta d'habitatge pels residents i, finalment, l'erosió d'aquelles mateixes tradicions que atreuen als visitants. Aquesta és la realitat d’una part important dels pobles del Pirineu sud-català. De moment, però, la situació de l'Alt Vallespir és força diferent. La mancomunitat és una de les més pobres del Departament dels Pirineus Orientals, que ja és dels més pobres de França. Els lloguers extremadament baixos atrauen poblacions francòfones que fugen del nord de l’hexàgon en situacions socials precàries. La població està envellida, el parc d'habitatges es deteriora, els serveis públics van en retrocés, l’extrema-dreta avança. En aquest context, el turisme apareix com un vector de desenvolupament irrenunciable, tot i que planteja un dilema lingüístic: si creix massa, el català podria ser substituït per l'espanyol i l'anglès com a llengües de comunicació turística.

La preservació de l'equilibri entre desenvolupament econòmic i identitat cultural esdevé, doncs, un repte fonamental. En aquest complex equilibri entre preservació i desenvolupament rau el futur d'una terra que, malgrat tot, manté viva la seva catalanitat. De cara al futur, el novembre de 2026 marcarà el centenari dels Fets de Prats de Molló. La Casa Macià treballa per estar a punt per aquesta data històrica, tot i que depèn en gran mesura de contribucions solidàries. Aquest espai memorial podria reforçar les dinàmiques de recuperació de la llengua que hem esmentat. Alhora, el mateix any 2026, se celebraran eleccions municipals franceses, que podrien portar canvis significatius per a una llengua i una cultura que lluiten per sobreviure.

Article publicat a l'Escletxa