Amb ulls sud catalans, el territori dels antics comtats catalans al nord dels Pirineus apareix difuminat. Costa copsar-ne els límits, inclús fixant-nos-hi de prop no en veiem més que la superfície: uns rètols a l’entrada dels pobles i viles que anuncien «Pays Catalan», concatenats amb d’altres de la «Région Occitanie» o del «Département des Pyrénées-Orientales». Però, en què quedem? I és que arribant a la comarca del Vallespir des de Maçanet de Cabrenys o Molló no percebríem grans canvis orogràfics o arquitectònics, inclús veuríem Senyeres als balcons i places, sentiríem parlar el català rossellonès a un pagès que indica la bona ruta o a un grup d’àvies que passen la tarda a l’ombra d’un plataner. Però les matrícules de les camionetes o el pas de la Gendarmerie ens advertirien que això és el sud de França. I tanmateix algú ens recordaria, puntejant la confusió d’una mirada simplista, que «Sem Catalunya».
El poder centrífug del Principat, junt amb una amnèsia històrica cada vegada més estesa, ens ha imposat que en travessar la frontera ja no siguem més a Catalunya, sinó a l’estranger. No obstant, noms de pobles com Montferrer, Prats de Molló o Taulís farien dubtar a qualsevol que realment hem arribat a sortir del país. De nou, però, en adreçar-nos per pagar al supermercat o la gasolinera, la gestió en català esdevindrà impossible, si no ofensiva. No em quedat que estàvem a Catalunya, però al nord dels Pirineus? I sí, si per un cop de sort topem amb un vilatà que sent la incòmode transacció comercial, potser llavors ens explicarà que abans tothom parlava i entenia el català, no així amb el francès. Però que les guerres mundials, la fuga del jovent per manca d’oportunitats, l’arribada massiva de jubilats del ric però poc assolellat nord de França, l’esforç dels progenitors per criar en francès per oferir un futur més integrat i modern, així com el interès de les autoritats franceses per aniquilar la llengua, han fet que el catalanoparlant sigui una espècie envellida i del espai rural en vies de desaparició. Així, arribarem a la desassossegada conclusió que la vida en català a la Catalunya del nord ja no és possible. Que presenciem els últims batecs d’un poble agermanat durant segles, el batec del qual enteníem perquè estava a prop i parlava la mateixa llengua.
De nou, a punt de pujar al cotxe per enfilar cap al sud sintonitzant aquesta malenconia nacional, una parella jove ens atansa: Adiu, que jo sóc mestra a l’escola La Bressola, i el meu company, que ara venia d’assaig dels Castellers del Riberal, participa també dels cursos de català per adults. Si voleu anem aquest diumenge a l’estadi de l’USAP i ja veureu quanta gent aclamarà «aixecant la seu bandera, per la glòria catalana». Un somriure còmplice ens acomiadarà. Nosaltres, ara sí, enfilant la tortuosa carretera per arribar al Coll d’Ares, potser tranquils per arribar a un territori amb identitats nacionals que ens són més familiars, rumiarem encara sobre aquesta increïble terra dominada pel mític massís del Canigó. És Catalunya Nord part del passat comú, d’un present caduc, o bé d’un futur no esgotat?
Article publicat al número 55 de l'Escletxa
