El nom fa la cosa?

Reflexions sobre el canvi de nom del Departament

Catalunya Nord es troba a les portes d'una decisió que remou sentiments i records de tot un poble. La consulta sobre el canvi de nom del departament, fixada entre l'1 i el 30 de juny, no és un simple tràmit administratiu, sinó l'enèsim capítol de l'estira i arrossega entre la voluntat centralitzadora de l'estat francès i els nord-catalans, que es neguen a ser esborrats del mapa. En aqueix article, que dona continuïtat a una sèrie de capítols sobre Catalunya Nord publicats en els últims números de l'Escletxa, analitzem els punts clau d'aquest procés que culminarà el 30 de juny.

Recordant l'any 1659

La problemàtica ens ve de lluny: neix amb el Tractat dels Pirineus de 1659, quan es va imposar una frontera militar i política, separant per la força una unitat cultural i nacional compartida. En aquell moment, la delimitació va incloure la Fenolleda, una terra històricament occitana, dins d'una unitat administrativa majoritàriament catalana. Aquesta barreja, creada per l'Estat, és una dificultat artificial que s'empra sovint com a argument per a bloquejar una denominació purament catalana. Mes cal recordar el que vam patir el 2016, amb la creació de la macro-regió "Occitania", un nom que invisibilitza totalment la nostra especificitat. El referèndum deixava escasses oportunitats als nord-catalans, ultra-minoritaris en el territori consultat. Així doncs, la regió dins la qual consta el departament ja reconeix els Occitans. I cal pas mirar cap enrere: hem d’evitar alimentar el conflicte creat per l'estat francès entre dos pobles germans.

La denominació actual, «Pyrénées-Orientales» (Pirineus Orientals), és el producte de la llei del 22 de desembre de 1789, implementada el 4 de març de 1790, l’objectiu de la qual era trencar les antigues lleialtats provincials de l'Antic Règim per a instaurar una identitat ciutadana uniforme. Així, el poder central imposava una geografia física neutra. No obstant això, la persistència cultural nord-catalana ha mantingut viva una identitat que avui cerca la seva consagració administrativa. Dit sigui de passada que els detractors del canvi de nom invoquen sovint el cost financer d'una operació d'aquest tipus. Tanmateix, no van pas mantenir el mateix discurs quan l'extrema-dreta canvià el nom de “Perpinyà la Catalana” a “Perpinyà la Radiant”…

El canvi de nom d'un departament francès es regeix per l'article L. 3111-1 del Codi general de les col·lectivitats territorials (Code général des collectivités territoriales), el qual estipula que aquesta decisió s'ha de prendre mitjançant un decret del Consell d'Estat a petició expressa del consell departamental afectat. De fet, aqueix referèndum es planteja d'entrada com un procés que ha de plaure a París. En més de dos-cents anys, tan sols s'han reanomenat set departaments dels 99 existents actualment, el darrer el 1990. La raresa mateixa del gest revela fins a quin punt la toponímia és intocable per a l'Estat francès. En conseqüència, la denominació de Catalunya Nord, que reivindica una identitat pròpia del territori català sotmès a l'Estat francès, va ser descartada de les opcions a triar. Aturem-nos un moment en aqueix plantejament: realment hem de demanar permís a París per a existir? 

L'exclusió del "País Català"

La promesa d'una consulta ciutadana va ser formulada inicialment per la presidenta del Consell Departamental, Hermeline Malherbe (PS), el gener de 2024. Malgrat haver anunciat la creació d'un grup de treball amb entitats culturals (com l'Oficina Pública de la Llengua Catalana — OPLC), el procés va patir constants demores. La consulta era un dels punts del programa electoral de l'equip de govern del 2021, i el gener del 2023, la presidenta ja havia anunciat que es faria aquell mateix any. Tres anys i tres anuncis més tard, aquí sem. Això va provocar que, a finals de l'estiu de 2025, moviments com Oui au Pays Catalan (OPCat) denunciessin públicament l'incompliment dels terminis, acusant la majoria d'esquerres d'intentar ajornar el debat per a evitar interferències amb els calendaris electorals del 2026 i 2027.

Sota la pressió social, la majoria socialista va activar finalment un format de trobades i consultes durant la tardor i l'hivern de 2025. Tanmateix, aquest procés ha estat merament cosmètic, com ja sol passar amb els processos participatius institucionals. En primer lloc, es va constatar l'absència de caràcter vinculant. Les aportacions, debats i preferències expressades pels ciutadans durant les reunions de treball no tenien cap ancoratge jurídic que obligués l'executiu departamental a integrar-les. Finalment, el Departament va derivar la tria a un comitè tancat compost per personalitats designades. Aquest disseny va permetre a l'executiu socialista mantenir el control del relat i del contingut.

De fet, les consultes ciutadanes informals i els sondeigs previs mostraven un suport aclaparador per a la fórmula «Pays Catalan» (País Català). Una votació oberta de France Bleu Roussillon, amb disset mil participants, donava el 56% dels vots a "País Català", seguida del 18% per a mantenir el nom actual i el 17% per a "Pirineus Catalans". Un primer sondeig intern del procés participatiu confirmava la tendència: el 49% dels participants apostaven per una referència al "català" —principalment Pirineus Catalans, seguit de País Català i Catalunya Nord—, mentre que el 23% volien mantenir el nom actual i el 17% es decantaven per Pirineus Mediterrània. 

Cal denunciar clarament la maniobra política del socialisme departamental: malgrat que País Català compti amb un suport popular massiu i sigui present a bona part de la senyalització dels nostres municipis, ha estat exclòs de la votació final per la majoria de govern. L'argument oficial del Consell Departamental per refusar-lo ha estat que el Consell d'Estat francès no n'admetria la denominació. L'eficàcia del centralisme francès és, abans que res més, la seva interiorització pels qui més el pateixen. Tanmateix, i perquè aqueixa consulta no resoldrà les necessitats identitàries i culturals nord-catalanes, podem afegir el matís que "País Català" hauria estat incoherent amb el projecte de prendre part dels Països Catalans. Catalunya no és un bloc únic; és un conjunt de diversos "països", com ara el País Valencià.

Catalunya Nord, parc temàtic francès

Com si no fos suficient haver abandonat bones opcions per no displaure a París, les opcions que sí es podran votar revelen el deteriorament de tota la grandesa històrica de Catalunya Nord. Finalment, el territori es veurà obligat a mantenir la denominació geogràfica actual, que obvia la catalanitat del Departament, o bé a triar entre dues marques turístiques. Sí, encara que costi de creure, les dues noves denominacions proposades són marques turístiques ben establertes: "Pyrénées Méditerranée" i "Pyrénées Catalanes".

El primer, Pirineus Mediterrània, és la marca turística associada a les Alberes i la Costa Vermella. Aqueixa designació, que promou un territori situat entre la mar Mediterrània i el massís del Canigó, roman purament geogràfica, tal com el nom actual de Pirineus Orientals. El segon, Pirineus Catalans, és la marca vinculada al Parc Natural Regional, a la mancomunitat de la Cerdanya i el Capcir, i al cantó de la mateixa zona. Aquí, el relat és el del turisme de neu, el Tren Groc i un entorn natural privilegiat. Segons com, hem de reconèixer que es tracta d'opcions coherents amb el desenvolupament econòmic del Departament. L'estratègia per a Catalunya Nord ha estat la d'afavorir un model turístic de baix cost i l'acollida de jubilats francòfons. Amb el canvi de nom cap a una marca turística, es remataria aqueix procés de transformació de Catalunya Nord en un parc temàtic.

En un departament que ja és un dels més pobres de França, on els lloguers baixos atreuen poblacions francòfones precàries del nord del país i el clima convida els jubilats a establir-se per acabar les seues vides, convertir la identitat en producte turístic és la continuació lògica d'una política d'abandonament, no la seva correcció.

Una tria difícil

Des de la nostra perspectiva, la denominació correcta, mentre es mantingui la dominació francesa, continua sent la de Catalunya Nord. És el terme que permet afirmar la nostra existència com a territori amb personalitat pròpia, integrat dins del projecte nacional català però diferenciat dels països del Sud. Ara bé, pel futur hem de desitjar que la frontera ens deixi de dividir i que es pugui contemplar la identitat dels nord-catalans més enllà dels criteris administratius espanyols i francesos: de banda i banda de la frontera, els qui habitem el nord dels Països Catalans vivim a la Catalunya del Nord. Mil trets característics reuneixen les Alberes nord i sud, així com l'Alt Vallespir amb la Garrotxa i el Ripollès. Per tot plegat, apostem per afirmar la singularitat del territori sota domini francòfon fins al moment en què deixi de ser necessari.

Mes la votació no ens planteja de triar entre una identitat diferenciada o una continuïtat cultural de la part més nòrdica dels Països Catalans. El que resta per triar, en definitiva, és si incloem una referència a la catalanitat en el nom del Departament per primera vegada des del Tractat dels Pirineus. Les associacions culturals i cíviques catalanes ja han anunciat que es mobilitzaran i han acordat sumar forces en una campanya conjunta en favor de Pirineus Catalans de cara a la consulta de juny. Tots els habitants majors de 18 anys podran participar en la consulta mitjançant papereta enviada per correu, presencialment en una de les Maisons Sociales de Proximité, o bé a través del vot electrònic.

Pot semblar ben poca cosa vist des del Sud, on es va arribar a realitzar una consulta popular sobre la declaració unilateral d'independència de la Catalunya Central. Però pels nord-catalans, representa una oportunitat única i belleu irrepetible. En definitiva, votar aqueix juny és un exercici necessari, encara que cap nom administratiu podrà substituir la consciència d'un poble.

Article publicat a l'Escletxa